1
Sempre surto a buscar alguna cosa nova,
fa temps que he preguntat als qui van pels camins,
he visitat els cims, les obagues i fonts,
la meua ànima inquieta s’enfila amunt i avall
com el cérvol del bosc que fuig de la cacera
cap al recer de l’ombra on descansa al migdia.
Però la molsa verda mai refresca el seu cor,
el turmentós fibló l’empeny a deambular,
ni la calor del dia ni el fred nocturn l’ajuden,
debades les ferides enfonsa dins del riu,
en va la terra brinda les plantes remeieres
i cap dels frescos zèfirs calmen la sang que bull.
Benvolguts, així em trobo. ¿Qui podrà fer el miracle
de llevar-me del cap aquest somni afligit?
2
Sí! No serveix de res pregar als Déus de la Mort,
els qui dominen l’home vençut i encadenat
a la presó angoixant de la nit tenebrosa.
Enfurismar-te amb ells tampoc serveix de res,
ni acceptar els seus embats des de l’exili estant,
ni escoltar amb un somriure el seu cant lapidari.
Així ha d’ésser, oblida-la i dorm sense brogits.
Malgrat tot al teu pit naix un so d’esperança.
No t'hi has d'acostumar, no pots, ànima meua,
i somies enmig del son ferm de la mort.
No són temps per fer festa, però em vull llorejar;
Però és que no estic sol? Puc sentir un aire amic
que m’arriba de lluny i somric i em sorprèn,
beneït sigui enmig de tanta aflicció.
3
Daurada llum d’amor! També brilles pels morts?
M’il·lumineu la nit lluents records antics?
Amorosos jardins, cims rogencs del capvespre,
sigueu tots benvinguts, camins silents del bosc,
signes del goig de cel i les puixants estrelles
que en altres temps passats em vàreu beneir.
I vosaltres també, fills formosos de maig,
roses silencioses, lliris que encara esmento.
Passen les primaveres i un any empeny un altre,
alternant i lluitant flueix el temps que brama
sobre el cap dels mortals, callat pels benaurats,
car aquells que s’estimen reben una altra vida.
Perquè al nostre voltant els jorns i anys estel·lars,
Diòtima! bastien un tot íntim i etern.
4
Però contents nosaltres com cignes amorosos
que jeuen vora el llac o bressen entre ones
mentre els núvols de plata s’emmirallen a l’aigua
on campa el blau eteri sota el seu navegar.
Així fèiem camí i si bufava el Nord,
enemic dels amants que remuga en tot temps,
si arrencava les fulles o escampava la pluja,
plàcidament rèiem sentint el nostre déu
en la conversa amiga, en la cançó de l’ànima,
ben avinguts en pau com infants satisfets.
Ara la casa és erma m’han pres la llum dels ulls,
car amb la seua pèrdua també m’he perdut jo.
Per això vaig errant i visc entre les ombres,
fa temps que per a mi res ja no té sentit.
5
Sortiria de festa i cantaria amb altres
sino fos que estic sol i em falta el toc diví.
Aquest és el meu mal, ho sé, un malefici
paralitza el meu cos i no em deixa fer res.
Sec tot el dia apàtic, callat com un xiquet,
només de tant en tant llisca freda una llàgrima.
M’entristeix la natura amb el cant dels ocells,
perquè amb la seua joia són missatgers dels déus.
Al meu pit tremolós el sol ja no calenta
s’ha tornat un lloc fred dels rajos de la nit.
Ai! Inútil i buit, com a murs de presons
sobre el cap sento el pes del cel com un càstig.
6
Joventut!, temps enrere et coneixia distinta
Et faran tornar els precs? Cap camí em durà a tu?
Faré com aquells laics que compartien taula
a l’àgape diví amb els ulls lluminosos
i aviat massa farts els hostes cridaners,
ara silenciats sota les veus de l’aire,
romanen adormits davall la terra en flor,
fins que arribi el miracle que els retorni a la vida
i puguin caminar de nou sobre els camps verds?
Fluirà el sagrat hàlit per la divina forma,
quan s’animi la festa i desperti l’amor,
quan el torrent de vida emani des del cel,
quan la nit ofereixi els seus preuats tresors
i des del fons del riu brilli l’or soterrat.
7
Tu! que quan al bell mig de la cruïlla estaves
em vas veure enfonsat, vas saber-me mostrar
la bellesa més gran per tornar a cantar als déus,
talment com temps enrere m’havien ensenyat.
Filla dels déus! Vindràs a parlar-me de nou,
com abans, de les coses més pures i elevades?
Mira! T’he de plorar i plànyer malgrat senti
l’ànima avergonyida al recordar els temps nobles.
Temps i temps pels camins apagats de la terra,
acostumat a tu, et buscava sense èxit.
Alegre ànima meua! S’han esmunyit els anys
des que junts contemplàvem els vespres lluminosos.
8
Heroïna ets la llum de la teua claror,
el teu amor perdura per la teua bondat
i mai et trobes sola, t’envolten els amics
al descansar i florir amb les roses de l’any.
I el Pare Etern t’envia l’alè dolç de les muses
per protegir els teus somnis amb cançons de bressol.
Sí, encara és ben ella, de cap a peus la veig,
sigil·losa com sempre camina l’atenesa.
I del teu esperit, alegre i amistós
s’escampa un raig propici per a tots els mortals.
Així m’està dient que ho digui als que no ho creuen:
“dura més l’alegria que el dolor i la pena,
i al final cada jorn serà un dia daurat”.
9
Així vull donar gràcies als éssers divinals,
car del renovat pit em brollen de nou càntics
com quan estava amb ella sobre els cims solejats.
Em vivifica un déu des de dintre del temple,
vull viure i creix el verd! I sento el so que em crida
des de la sacra lira que sona als cims d’Apol·lo.
Vine! Tot era un somni. S’han curat les ferides
de les ales sagnats i reviu l’esperança.
Encara queden molts tresors per descobrir,
car qui tant ha estimat als déus ha de seguir.
Hores sacres, guieu-nos, les jóvens i les sèries,
i vosaltres quedeu-vos, pressentiments sagrats,
i, genis protectors de tots els qui s’estimen,
romaneu amb nosaltres fins a assolir la pàtria
al lloc que els benaurats esperen el retorn,
on habiten les àguiles, les estrelles i els àngels,
on estan els herois, els amants i les muses.
Que puguem retrobar-nos aquí o a l’illa humida,
on els nostres per fi romandran en jardins
amb càntics vertaders i primaveres llargues,
quan naixerà el nou cicle per a les nostres ànimes.
A LA MEITAT DE LA VIDA
Amb grogues peres penjades
i amb moltes roses silvestres
la terra en el llac,
vosaltres, bells cignes,
embriacs de petons
banyeu el cap
sota l’aigua santificada.
Ai de mi, on podré
prendre quan sigui l'hivern, les flors
de llum solar
i l’ombra de la terra.
S’aixequen murs
sense veu i, freds, al vent
branden les banderes.
Tu! que quan al bell mig de la cruïlla estaves
em vas veure enfonsat, vas saber-me mostrar
la bellesa més gran per tornar a cantar als déus,
talment com temps enrere m’havien ensenyat.
Filla dels déus! Vindràs a parlar-me de nou,
com abans, de les coses més pures i elevades?
Mira! T’he de plorar i plànyer malgrat senti
l’ànima avergonyida al recordar els temps nobles.
Temps i temps pels camins apagats de la terra,
acostumat a tu, et buscava sense èxit.
Alegre ànima meua! S’han esmunyit els anys
des que junts contemplàvem els vespres lluminosos.
8
Heroïna ets la llum de la teua claror,
el teu amor perdura per la teua bondat
i mai et trobes sola, t’envolten els amics
al descansar i florir amb les roses de l’any.
I el Pare Etern t’envia l’alè dolç de les muses
per protegir els teus somnis amb cançons de bressol.
Sí, encara és ben ella, de cap a peus la veig,
sigil·losa com sempre camina l’atenesa.
I del teu esperit, alegre i amistós
s’escampa un raig propici per a tots els mortals.
Així m’està dient que ho digui als que no ho creuen:
“dura més l’alegria que el dolor i la pena,
i al final cada jorn serà un dia daurat”.
9
Així vull donar gràcies als éssers divinals,
car del renovat pit em brollen de nou càntics
com quan estava amb ella sobre els cims solejats.
Em vivifica un déu des de dintre del temple,
vull viure i creix el verd! I sento el so que em crida
des de la sacra lira que sona als cims d’Apol·lo.
Vine! Tot era un somni. S’han curat les ferides
de les ales sagnats i reviu l’esperança.
Encara queden molts tresors per descobrir,
car qui tant ha estimat als déus ha de seguir.
Hores sacres, guieu-nos, les jóvens i les sèries,
i vosaltres quedeu-vos, pressentiments sagrats,
i, genis protectors de tots els qui s’estimen,
romaneu amb nosaltres fins a assolir la pàtria
al lloc que els benaurats esperen el retorn,
on habiten les àguiles, les estrelles i els àngels,
on estan els herois, els amants i les muses.
Que puguem retrobar-nos aquí o a l’illa humida,
on els nostres per fi romandran en jardins
amb càntics vertaders i primaveres llargues,
quan naixerà el nou cicle per a les nostres ànimes.
A LA MEITAT DE LA VIDA
Amb grogues peres penjades
i amb moltes roses silvestres
la terra en el llac,
vosaltres, bells cignes,
embriacs de petons
banyeu el cap
sota l’aigua santificada.
Ai de mi, on podré
prendre quan sigui l'hivern, les flors
de llum solar
i l’ombra de la terra.
S’aixequen murs
sense veu i, freds, al vent
branden les banderes.
VIDA ELEVADA
Hom escull el propòsit de la seua existència,.
Deslligat dels errors, cerca la veritat.
Pensaments d’aquest món que han perdut la vigència,
i res pot contradir la seua voluntat.
L’exquisida natura guarneix el seu anhel,
ben endins l’esperit concedeix lucidesa
a la ment per poder esbrinar la certesa
i trobar la resposta del misteri del cel.
El sentit de la vida el coneix amb l’afany
d’acceptar el desafiu del camí més preuat,
per copsar l’existència com la joia més maca,
car res és més lloable que la vida elevada.
FRIEDRICH HÖLDERLIN (1770-1843)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada