PABLO NERUDA (1904-1973)

POEMA XV

M’agrades quan no parles, perquè estàs com absent,
m’escoltes des de lluny, la meua veu no et toca.
Com si també els teus ulls hagin volat al vent
i sembla que un petó et silenciés la boca.

Com que totes les coses naixen d'aquesta ànima
sorgeixes de les coses, plena d’ànima meua.
Papallona de somni, t'assembles a ma ànima
i a la dolça paraula d'aquesta melangia.

M’agrades quan no parles perquè estàs com absent,
i estàs com lamentant-te, papallona de Déu.
M’escoltes des de lluny, la meua veu es perd:
deixa’m estar callat amb el silenci teu.

Deixa’m poder parlar-te també amb el teu silenci,
que és clar com una flama, senzill com un anell.
Ets com la fosca nit, callada i constel·lada.
El teu silenci és llum d’estel remot i bell.

M’agrades quan no parles perquè estàs com absent.
Distant i apesarada, com si haguessis finat.
Llavors una paraula, un somriure m’anima.
I estic content, content perquè no és veritat.

PABLO NERUDA (1904-1973)