Veuré de nou la flor que encara és closa?
Al davant tens l’infern i el paradís
i es debat amb angoixa la teua ànima.
No vacil·lis! Ella és la porta al Cel
que, amb els braços estesos, amunt t’alça.
No vacil·lis! Ella és la porta al Cel
que, amb els braços estesos, amunt t’alça.
Al paradís llavors vas ser rebut,
com qui es mereix la vida venturosa,
de desitjos i anhels alliberada.
Del teu últim afany fou el propòsit,
i en contemplar l’excelsa meravella
deixaren de vessar les velles llàgrimes.
Batia el jorn amb ales vigoroses
que amb braó empenyien els minuts.
El bes nocturn brindava lleialtat:
era el segell fidel fins el nou dia.
Suaus passen les hores, compassades,
com si fossin iguales són distintes.
Però aquest últim bes cruel i dolç
ha tallat els amors entrellaçats.
El peu que vol no pot passar el llindar,
la flamígera espasa barra el pas.
La foscor del camí els ulls contemplen,
i quan gires el cap la porta es closa.
I ara se t’encongeix el cor i es clou,
com si no hagués bategat mai per ella.
De les hores fulgents s’esmuny l’esguard
quan brillava al costat de les estrelles.
L’amargor, els retrets i la desesma
t’ofeguen en un aire de turment.
No et queda encara el món? Els cims més alts
ja no són coronats per ombres sacres?
El blat ja no madura? I vora el riu
no creixen tamarits, sembrats i xops?
I al damunt teu la cúpula del cel
no té formes semblants i dissemblants?
Tan suau i lleugera com la llum
al cor dels núvols brilla com un àngel,
sobre l’èter atzur la veus dempeus,
quina airosa figura tan cristal·lina!
Mentre dansava, així l’havies vist,
d’entre totes les jóvens la més maca.
Només per un instant pots albirar
el rostre que voldries gaudir sempre.
Dins del teu cor millor la trobaràs,
allí sorolla en formes canviants,
és una i moltes, sempre la mateixa
jove que vols, atret pels seus encants.
Encara la recordo a la porta,
em sentia feliç al seu costat.
Per última vegada em va besar
amb els llavis roents un darrer cop
quan vaig marxar i aquesta fou l’empremta
que em va gravar la seua imatge al cor.
Al meu cor s’alcen murs fortificats
que de l’oblit conserven tal record
car és la rauxa que impulsa el batec
i al mostrar-se la vida pren sentit;
a la minsa presó gaudeix ben lliure
i agraït continua bategant.
Tot el goig d’estimar i ser correspost
pel rebuig de l’amant fou extingit,
i ara endins meu veig créixer una esperança
per assolir nous reptes i horitzons.
Si l’amor del qui estima omple la vida
amb una gran dolçor en mi ho ha fet.
I tot per ella. L’ànsia em torbava
la ment i el cos amb molta pesantor,
tenebroses imatges em sotjaven
el racó erm del cor adolorit.
Ara veig l’esperança del llindar,
ella apareix mostrant la llum del sol.
Amb la divina pau que aquí al davall
ens ompli més de goig que la raó
vull comparar l’alegre pau d’amar
d’aquell que està al costat de la parella;
allí descansa el cor impertorbable
amb el convenciment de ser tot seu.
Sempre sentim l’anhel al fons de l’ànima
de lliurar-nos a un ser ignot i pur
a qui poder expressar-li agraïment;
així entenem l’etern innominat,
un estat pietós a les alçades,
en tenir-la al davant així em sentia.
La llum del sol que emana dels seus ulls,
i el seu alè d’oreig de primavera
m’han fos la rigidesa que ha crescut
a la caverna freda del meu ser.
L’egoisme i les dèries no duren,
car s’escampen quan ella es manifesta.
És com si em digués “Hora rere hora
se’ns ofereix la vida com un do,
un record és el temps que ja ha passat
i ocult romandrà sempre el temps futur.
I sí algun cop la nit em va fer por
vaig saber veure el cel dins les tenebres.
Per això fes com jo, mira el present,
repta cada moment, no ajornis res!
Al seu encontre ves-hi amb gentilesa
i ple d’amor i joia lliura-t’hi.
Si saps ser com un nen allí on et trobis
invencible seràs i ho podràs tot.”
Pots parlar així, pensava, car un déu
t’ha investit amb el do diví de gràcia
i tot aquell que al teu costat roman
es pot sentir joiós pel seu destí.
Allunyar-me de tu em fa temor
De què em servirà aprendre això que em dius?
I ara soc lluny. I no sabria dir
en aquest interludi el que em convé.
Tinc motius per gaudir les coses belles
però no em deixa el llast i el vull soltar.
Un anhel indomable em posseeix
i solament tinc ganes de plorar.
Seguiu vessant, inexorables llàgrimes!
No podreu apagar-me el foc de l’ànima!
Sento dins del meu pit la violència
de la batalla per morir o viure.
Herbes podran guarir el cos del mal,
però mai l’esperit sofrent del cor.
Com la puc oblidar, si el seu retrat
se m’apareix als ulls de mil maneres,
com les ones que arriben i se’n van
a plena llum i enmig de la foscor?
Com puc trobar consol en aquest flux
que balanceja com l’etern retorn?
Deixeu-me aquí companys de travessia,
tot sol entre les roques i la molsa,
la recerca del món feu-la vosaltres,
la Terra és ampla, l‘Univers immens,
no perdeu cap detall, investigueu
i desveleu del Cosmos el secret.
Ho he perdut tot, el món i l’esperit,
jo que vaig ser dels déus el predilecte,
em van donar la Caixa de Pandora,
molt rica en béns i plena de paranys;
i, en besar els llavis que no em van voler,
em començar a extingir un dolç verí.
JOHAN WOLFGANG VON GOETHE (1749-1832)
i el seu alè d’oreig de primavera
m’han fos la rigidesa que ha crescut
a la caverna freda del meu ser.
L’egoisme i les dèries no duren,
car s’escampen quan ella es manifesta.
És com si em digués “Hora rere hora
se’ns ofereix la vida com un do,
un record és el temps que ja ha passat
i ocult romandrà sempre el temps futur.
I sí algun cop la nit em va fer por
vaig saber veure el cel dins les tenebres.
Per això fes com jo, mira el present,
repta cada moment, no ajornis res!
Al seu encontre ves-hi amb gentilesa
i ple d’amor i joia lliura-t’hi.
Si saps ser com un nen allí on et trobis
invencible seràs i ho podràs tot.”
Pots parlar així, pensava, car un déu
t’ha investit amb el do diví de gràcia
i tot aquell que al teu costat roman
es pot sentir joiós pel seu destí.
Allunyar-me de tu em fa temor
De què em servirà aprendre això que em dius?
I ara soc lluny. I no sabria dir
en aquest interludi el que em convé.
Tinc motius per gaudir les coses belles
però no em deixa el llast i el vull soltar.
Un anhel indomable em posseeix
i solament tinc ganes de plorar.
Seguiu vessant, inexorables llàgrimes!
No podreu apagar-me el foc de l’ànima!
Sento dins del meu pit la violència
de la batalla per morir o viure.
Herbes podran guarir el cos del mal,
però mai l’esperit sofrent del cor.
Com la puc oblidar, si el seu retrat
se m’apareix als ulls de mil maneres,
com les ones que arriben i se’n van
a plena llum i enmig de la foscor?
Com puc trobar consol en aquest flux
que balanceja com l’etern retorn?
Deixeu-me aquí companys de travessia,
tot sol entre les roques i la molsa,
la recerca del món feu-la vosaltres,
la Terra és ampla, l‘Univers immens,
no perdeu cap detall, investigueu
i desveleu del Cosmos el secret.
Ho he perdut tot, el món i l’esperit,
jo que vaig ser dels déus el predilecte,
em van donar la Caixa de Pandora,
molt rica en béns i plena de paranys;
i, en besar els llavis que no em van voler,
em començar a extingir un dolç verí.
JOHAN WOLFGANG VON GOETHE (1749-1832)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada