és l’única ambició que tinc.
Quina força aquest anhel empeny
que el teu alè dins meu vol sentir?
No et resisteixis, no fugis més,
els esclaus de l’amo són caprici,
talment com ho és en aquest moment
el meu esperit del teu designi.
Per què el meu cor vola cap a tu?
Busca la pàtria en el teu ser?
Som amants separats i caiguts
que tornar a retrobar-nos volem?
Poeta i musa érem dos en un?
Érem un sol cor que s’ha partit?
Un sol extingit ens feia llum
en els celestials jorns antics?
Érem amants en divina unió
ara tants anys desapareguda,
per recuperar el perdut amor
del passat em crides decebuda.
I en aquell goig d’estat natural
érem el passat i l’avenir,
l’esguard del gran déu celestial
i res no ens podia desunir.
Gaudíem el nèctar de la font
que d’un màgic rierol brollava,
no teníem secrets ni malsons
i el sol de la veritat brillava.
Laura, l’antic déu ja no existeix;
nosaltres dos som les seues runes
i sentim dins l’ànima com creix
l’afany per refer les coses pures.
Laura, és per tot això que tinc l’ànsia
de poder besar-te eternament,
de respirar la teua fragància
i dissoldre’m en la teua ment.
És per això que el meu esperit
enlaira el vol cap el teu bressol,
com l’esclau que amb l’amo és submís
i trencar la cadena no vol.
Laura, et necessito per trobar
aquell paradís que vàrem perdre,
per bastir un nou món al teu costat
amb un petó d’amor indeleble.
Laura et necessito per trobar
aquell paradís que vàrem perdre,
per bastir un nou món al teu costat
amb un petó d’amor vora l’Ebre.
Recordes, Laura, aquell temps daurat?
Què no som dignes del paradís?
Què no va ser un goig el temps passat
quan ens estimàvem al jardí?
No recordes la llum d’aquell sol?
Ni el gust del nèctar que et delitava?
Per què et poses vermella de cop?
És per la serp que s’arrossegava?
Laura plora l’ominosa sort,
la sucosa maçana menjaven,
i, quan de sobte van girar el cos,
vives flames els enlluernaren.
FRIEDRICH SCHILLER (1759-1805)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada