PAUL VALÉRY (1871-1945)

 

EL BOSC AMIC

Tots dos pensàvem en coses pures
mentre avançàvem pels caminals,
els dos ben junts, agafats de mans
sense dir res… entre flors obscures;

fèiem camí com enamorats
entre la verda nit de les prades;
assaborint els fruits de les fades,
la lluna amiga dels insensats.

Després estem morts sobre la molsa,
molt lluny, els dos sols a l’ombra dolça
d’aquest bosc ocult i remorós;


I allà dalt, entre la llum immensa,
plorinyant ens hem trobat els dos.
Oh, company amat de la mudesa!


SENSE TU, PENSANT EN TU...

Tot sol, pensant en tu, quan s’ha perdut el jorn
vens a mi en la nit, del teu ésser fugida,
t’envaeixes en mi, esperit de l’amor,
ombra sempre fidel de l’anhel que t’estima.

Quan del son em desperto, primera emoció,
et recordo i et formo, prenc el teu noble pit,
temple d’un cor que adoro amb tanta passió
que si el meu l’absorbís seria per a mi.

Vulgui bellesa meua, vulgui el que jo desitjo:
això que repeteixo quan el pèl t’acaricio
pel simple retorn de la mateixa dolcesa:

cap veu sabria com fer-te entendre millor
el misteri i sentit de la meua tendresa:
un etern intercanvi en els ulls de l’amor.

PAUL VALÉRY (1871-1945)