STÉPHANE MALLARMÉ (1842-1898)

ANGOIXA

No vinc aquesta nit a vèncer el teu cos, bèstia
farcida de pecats d’un poble, ni a cavar
als teus cabells impurs una trista tempesta
sota l’atàvic tedi que vessa dels meus llavis.

Demano al teu bressol son profund sense somnis
que veli amb les cortines remordiments ocults;
tu els assaboriràs amb les negres mentides.
Oh, tu que, del no-res, en saps molt més que els morts.

El vici que rossega el meu noble llinatge
com a tu m’ha marcat amb l’esterilitat,
però, mentre el teu pit de pedra és habitat

per un cor que el record de cap crim pot ferir,
jo fujo atemorit de la meua mortalla
per la por de morir quan m’allito tot sol.


APARICIÓ

La lluna estava trista. Els serafins en plors
absorts amb l’arc als dits, entre calmades flors
vaporoses extreien de les morents violes
blancs gemecs que lliscaven sobre blaves corol·les.
Va ser aquell dia beneït que em vas besar.

El meu delit que es plau quan em pot turmentar,
hàbilment s’embriagava del perfum de la pena,
i sense cap tristor ni cap disgust tolera
que el somni que l’acull penetri cor endins.

Amb mirada perduda per l’empedrat antic,
amb el sol al clatell en aquell pedrís vell
cap al tard vas irrompre amb un somriure bell
i en tu veié la fada coronada de llums
que d’infant es mostrava en els somnis més purs;
deixaves caure sempre amb les mans delicades
una branqueta blanca d’estrelles perfumades.

STÉPHANE MALLARMÉ (1842-1898)