AMORETTI XXIII
Penèlope esperava Odisseu per amor,
un sudari teixia per burlar els pretendents.
Cada dia trenava el teixit amb dolor
i de nit el desfeia per fugir dels turments.
Així de subtil era la dama constantment,
eludia el festeig del meu cor encisat.
Els somnis que trenava dins del meu pensament
la dama amb un sol gest havia desfilat.
Quan penso en completar allò que he començat,
he de tornar al principi i no ho puc acabar.
Amb la seua mirada desfà tot el brodat
i amb una breu paraula la feina de tot l’any.
Aquest treball s’assembla a la tela d’aranya
que amb un lleu cop de vent tot el que he fet s’espatlla.
AMORETTI XXIV
En copsar l’encanteri de la seua bellesa
i les perfeccions dels membres tan estranyes,
present de la natura l’addenda més perfecta
del creador de l’art n’honro i admiro els actes.
Però en sentir l’embat amarg de les mirades,
d’uns ulls tan atractius perdo tots els sentits:
brillants fletxes de mort sorgeixen disparades
i crec veure una nova Pandora vidre endins.
És com la que fa temps tots els déus reunits
van enviar del cel a aquest món del pecat
com a flagell del mal i de tots els mesquins
per les transgressions de la humanitat.
Ja que ets el meu flagel, avui et demanaré
que per les meues culpes em renyis suaument.
AMORETTI XXX
Jo soc foc i el meu amor és gel,
em pregunto per què no es desfà
amb l’escalf del meu cossatge en zel.
¿Per què en cada prec més fort està?
Com pot ser que el foc del meu volcà
no minori el fred del gèlid cor
i em faci bullir molt més la sang
i sentir com creix la flama d’or?
Quin portent tan gran és el que pot
endurir la gebra amb vives flames
i que el fred glaçat tingui la sort
d’encendre el foc dins dels tabernacles?
Aquest és el poder de l’amor
que capgira les regles del món.
AMORETTI LVI
Ets bonica, cruel i malvada
com el Tigre que, ansiosament,
busca sang i quan pot degustar-la
la presa devora satisfet.
Ets bonica, gràcia no en tens,
tempestat brutal que tot ho arrenca
que quan troba un arbre sol, el vent
l’envesteix ben fort fins que el rebenta.
Ets bonica, obstinada i tremenda
com la roca al bell mig de les ones
que el pas barra al vaixell que colpeja
i l’enfonsa amb els béns i persones.
Jo soc la presa, el vaixell i l’arbre
que devores, enfonses i mates.
AMORETTI LXXII
Quan el nostre esperit expandeix les grans ales
per pujar cap al cel els lligams terrenals,
el retornen a baix per les coses mundanes
destorbat per la càrrega de la vida mortal.
Allà dalt, mentre admira la bellesa immortal
que en el cel resplendeix com la joia del sol,
és llastrat cap avall pels plaers dels humans
i el cel queda oblidat com a fi del seu vol.
Allí el dèbil caprici alimenta el meu cor,
un prodigi complert que bat lliure les ales,
per no pensar en res més i disposa la sort
d’obtenir la gaubança que m’emplena les arques.
Com que d’altra alegria no en preciso gaudir
el tresor que hi ha al cel aquí vull obtenir.
AMORETTI LXXV
Un jorn vaig dibuixar el teu nom a l’arena
i arribaren les ones i se’l van emportar,
ho vaig fer un altre cop, ara més endarrere,
i vingué la marea i el teu nom esborrà.
“Home ingenu” em digué, que t’esforces en va
per immortalitzar una vil criatura
que quan vingui la nit també s’esvairà
com el nom esborrat, perquè aquí res perdura.
No serà com tu penses. Quan la vida és impura
amb la pols s’extingeix, però tu pel renom
reviuràs als meus versos eterna i sempre pura
i a la volta del cel escriuran el teu nom.
En el punt que la mort clou la vida esgotada
l’amor nostre viurà una vida sagrada.
EDMUND SPENSER (1552-1592)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada