A VERONA
Que en són de costeruts, els graons dels palaus
per a uns peus com els meus esgotats per l’exili,
i que amargues que són les engrunes del pa
que cauen de la taula –seria molt millor
haver mort pels camins vermells de la batalla,
o haver translimitat la porta de Florència
que viure així amb totes les coses conjurades
per buscar la meua ànima i poder maltractar-la.
Imprecar a Déu i morir: hi ha millor anhel que aquest?
Ell t’ha silenciat de tota benaurança,
de la seua ciutat d’or i del dia etern.
No hi ha pau, però dins dels barrots de la cel·la
guardo en mi tot allò que ningú em pot prendre:
el meu amor i tota la glòria del cel.
OSCAR WILDE (1854-1900)
per a uns peus com els meus esgotats per l’exili,
i que amargues que són les engrunes del pa
que cauen de la taula –seria molt millor
haver mort pels camins vermells de la batalla,
o haver translimitat la porta de Florència
que viure així amb totes les coses conjurades
per buscar la meua ànima i poder maltractar-la.
Imprecar a Déu i morir: hi ha millor anhel que aquest?
Ell t’ha silenciat de tota benaurança,
de la seua ciutat d’or i del dia etern.
No hi ha pau, però dins dels barrots de la cel·la
guardo en mi tot allò que ningú em pot prendre:
el meu amor i tota la glòria del cel.
OSCAR WILDE (1854-1900)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada